I si obrim el front de la desobediència econòmica?

aiguabn

 

 

 

 

 

 

 

El 29 de març, el CDR de Cambrils va aixecar les barreres de l’autopista al peatge de Montblanc per protestar contra la bogeria repressiva que estem patint. Aquesta vegada no es tallava la carretera per evitar la circulació, sinó que s’alliberava de pagar-la i es deixava que els vehicles hi circulessin de franc.L’acció va trobar molt bona acollida entre els conductors. Al final, l’autopista també va queda tallada, però els responsables no van ser els manifestants, sinó els mossos d’esquadra per protegir els interessos de la concessionària.

El CDR descrivia l’acció amb els lemes “Aixequem barreres, afectem l’economia!” i “Per una República sense barreres ni fronteres”, unes paraules i una acció que evidenciaven que darrere hi ha una notable intel·ligència col·lectiva. Ens venien a dir que, si volem la República catalana, no és per posar fronteres, sinó per construir una altra societat sense barreres ni fronteres, i que afectar l’economia dels poderosos (en aquest cas Abertis, de CaixaBank) és un bon instrument de lluita per emancipar-nos.

Es tracta d’una acció que perjudica els interessos de l’oligarquia mentre beneficia les classes populars, i que permet guanyar suports a la causa independentista entre els indecisos o, com a mínim, no perdre’n. Per últim, fa aflorar una discriminació més contra Catalunya, el peatge de les autopistes, molt sentida per bona part de la societat catalana. Recordem que va mobilitzar milers de persones en accions també de desobediència civil el 2012 amb la Plataforma Prou Peatges!

Altres CDR repetirien l’aixecada de barreres feta pel de Cambrils pocs dies més tard a l’AP-7 en plena operació tornada i la fiscalia ja anunciava que emprenia accions pel presumpte delicte de… rebel·lió!!

 

Boicots i objeccions

Fora bo trobar accions similars a aquesta, que perjudiquessin econòmicament l’Estat que ens manté encadenats i les elits que se’n serveixen (per resumir, les empreses de l’Ibex 35), que alhora “il·luminessin” les injustícies que patim, i que poguessin ser fetes per milers de persones amb poc o gens de risc.

Un altre tipus de desobediència econòmica per estendre són els boicots a les grans empreses que es van endur la seu fora de Catalunya durant els fets d’octubre passat per fer-nos xantatge i que no es proclamés la independència. Ja en vaig parlar a “No hi ha sobirania política sense sobirania econòmica”; així mateix, al web de la Xarxa d’Economia Solidària es troba un document titulat “Trenca dependències, passa’t a l’economia solidària” amb una colla de productes i serveis alternatius, fets per cooperatives i altres entitats de l’economia solidària. Com diu el document, “no financis qui no ens deixa decidir el futur”. En aquests mesos, milers de persones han canviat de banc o de companyia elèctrica per aquest motiu.

Però, a més de prosseguir en aquesta línia mitjançant una campanya ben planificada de crida al boicot, convindria explorar altres formes de no cooperació econòmica que la complementessin. Per exemple, organitzar bé la retirada massiva de dipòsits bancaris que l’ANC i Omnium van convocar a corre-cuita i sense continuïtat el 20 d’octubre passat.

O iniciar una campanya contra una de les empreses més representatives del règim depredador del qual volem alliberar-nos, ACS i les seves filials, propietat del senyor Florentino Pérez, el qui va amenaçar a traslladar a Barcelona el camp del Real Madrid si no s’aturava en unes setmanes el procés d’independència, el qui presideix una llotja on els poderosos fan negocis i desfan esperances.

¿Què passaria si les persones que tenim gas a casa ens neguéssim a pagar la part del rebut que correspon a la indemnització que l’Estat va donar a l’empresa ESCAL UGS, filial d’ACS, per compensar-la de l’aturada del criminal magatzem de gas Castor, un Estat que ara s’ho cobra dels nostres rebuts del gas, a raó de cent milions cada any?

Sabem com fer-ho. L’any 1991, la Confederació d’Associacions de Veïns de Catalunya (Confavc) va començar la “guerra de l’aigua” en contra de les taxes abusives que s’afegien al rebut. A la campanya hi van participar unes vuitanta mil famílies, les quals cada mes ingressaven el preu estricte de l’aigua més l’IVA (sense pagar les taxes, per tant) a un compte corrent de la Confavc, que alhora ho abonava a la companyia d’aigües; tot, a més, registrat per un notari que acreditava la quantitat que aportaven les famílies.

La lluita va ser llarga, es van fer actes i manifestacions de milers de persones, fins que, al cap de nou anys, el 2000, es va guanyar amb l’aprovació de la Llei de l’aigua, que treia les taxes del rebut i abaratia el preu de l’aigua per als consums baixos.

A aquesta campanya de desobediència civil individual s’hi podria afegir apartar ACS, com a constructora, i CLECE, com a empresa multiserveis, dels nostres municipis. Uns criteris exigents de contractació pública responsable, combinats amb la municipalització participativa de serveis, haurien d’impedir que aquestes empreses guanyessin en les licitacions públiques la gestió de serveis com els d’assistència domiciliària, el de teleassistència o d’escola bressol (més de trenta escoles bressol públiques catalanes són gestionades per l’empresa del senyor Florentino!).

Una altra via a estudiar és l’objecció fiscal. Fa molts anys que a Catalunya, i en general a tot l’Estat espanyol, igual com a França, Itàlia, Holanda, Alemanya, EUA o Canadà, centenars de pacifistes dedueixen, o reclamen, una quantitat de diners proporcional al pes de les despeses militars en el pressupost de l’Estat quan han de fer la declaració de renda, i ingressen aquests diners a una entitat sense ànim de lucre que persegueix un clar interès social. Doncs bé, ¿i si aquest any comencem una campanya d’objecció fiscal a, per exemple, l’operatiu policial de l’1 d’octubre? El ministre Zoido va declarar que “l’operació Piolín” havia costat 87 milions d’euros. Es calcula que a l’Estat espanyol hi ha uns 4,8 milions de contribuents. De cada un/a ens treuen, doncs, 18 euros per pagar l’“a por ellos”. ¿I si engeguéssim una campanya amb un lema com ara “L’1 d’octubre, no amb els meus diners!”?

Naturalment, més que la quantitat en si, allò que importa seria l’efecte simbòlic que tindria que milers de persones es descomptessin aquesta suma a la declaració de renda, adjuntant al senyor Montoro una carta argumentant-ne les raons, i ingressessin aquests diners, per exemple, a Amnistia Internacional. La campanya no hauria de cenyir-se tan sols a casa nostra, sinó que podria implicar gent demòcrata i solidària, que n’hi ha i necessitem, d’altres pobles de l’Estat.

El risc personal seria baix ―recàrrecs i multes econòmiques que convindria no pagar; a tot estirar el màxim risc seria probablement que, al final, Hisenda acabaria embargant del compte bancari personal els diners “defraudats” més els interessos―. Això, si no guanyéssim en un judici, tal com va passar el 2006 a Joan Surroca, objector fiscal a les despeses militars, que va obtenir una sentència favorable del TSJC.

El “motí del te” (1773) i el boicot comercial (1774) fets pels colons nord-americans contra la metròpoli britànica durant la Revolució de les Tretze Colònies; el nostre tancament de caixes el 1899; la negativa de milers d’indis a pagar l’impost, també britànic, sobre la sal des de 1929; el boicot comercial al règim racista de Sud-Àfrica al llarg dels anys vuitanta del segle passat…, arreu un dels mitjans de lluita que han utilitzat molts moviments d’emancipació nacional han estat les accions noviolentes de no-cooperació econòmica. Avui la desobediència econòmica, si sabem triar bé els objectius i mesurar els riscos, pot ser una de les potes de la nova estratègia que necessitem per alliberar-nos d’aquest Estat demofòbic.

 

No hi ha comentaris Permalink

Say something

Your email address will not be published. Required fields are marked with a grey bar.

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>