Aragonès, la llei de contractes i Florentino

noces

 

 

Potser sigui per les restriccions pressupostàries a què està sotmesa la Generalitat, per culpa tant de la secular discriminació fiscal que patim a Catalunya, com per la modificació de l’article 135 de la Constitució espanyola que prioritza el pagament del deute públic per sobre de qualsevol altra necessitat de despesa. Potser sigui per pura convicció neoliberal del govern, no sols de JxC sinó també d’ERC. Probablement es tracti d’una combinació de totes dues coses. Sigui com vulgui, el projecte de Llei de contractes de serveis a les persones, popularment conegut com a Llei Aragonès, suposa un pas més en el camí per aprimar encara més un sector públic ja de per si molt raquític.

L’objectiu declarat del projecte és regular la licitació de les externalitzacions de serveis públics. El redactat conté una llista de sis pàgines amb tot allò que el govern català considera externalitzable, incloent-hi serveis que avui ofereix l’administració. Tot plegat són més de 240 serveis en camps tan diversos i tan sensibles com la sanitat, els serveis socials, d’ocupació i comunitaris, els menjadors escolars, els serveis esportius o el transport escolar, la geriatria, l’educació especial, etc.

Segons el govern, el projecte estipula com fer les externalitzacions, però no obliga a externalitzar res; això queda en mans de cada administració: ajuntaments, consells comarcals, diputacions i la mateixa Generalitat. I té raó, però en la mesura que la directiva europea no obliga a externalitzar cap servei, el govern hauria pogut blindar els serveis públics que avui són de gestió directa, tal com l’article 11.6 de la Llei de contractes del sector públic de 2017 permet a les comunitats autònomes, més encara tenint present que aquesta nova llei de contractes restringeix més que l’anterior les possibilitats d’internalitzar després serveis públics. Doncs el projecte de llei no fa res d’això; ben al contrari, facilita que les administracions externalitzin més encara.

Davant les crítiques rebudes per organitzacions sindicals (CGT, Intersindical, USTEC, Metges de Catalunya, COS, Sindicat d’Estudiants), ciutadanes (Marea Blanca, Xarxa de Cures, Resistència Clínic, Fapac) i polítiques (CUP i En Comú Podem), el govern es defensa adduint que la llei servirà per millorar les condicions dels treballadors dels serveis externalitzats i per evitar que les licitacions prioritzin l’oferta més baixa, de manera que es garantirà la qualitat dels serveis.

És veritat que, amb el redactat del projecte, les condicions laborals d’aquests treballadors poden millorar, però l’objectiu hauria de ser molt més ambiciós: l’equiparació de drets laborals de les persones que treballen als serveis externalitzats amb les que ho fan al sector públic. Ara, és clar, això implicaria que les administracions haurien de pagar més pels serveis externalitzats i que la raó per externalitzar un servei −sense abandonar mai la titularitat, la capacitat reguladora i el control; això seria privatitzar− fos perquè es guanya en innovació, participació o eficiència, i no pas per estalviar-se diners a costa de precaritzar el treball, com desgraciadament passa sovint.

I pel que fa a garantir la qualitat dels serveis disminuint el valor de l’oferta econòmica que presentin els licitadors, és cert que el projecte estableix que el preu no pot puntuar més del 40% en els serveis d’atenció a les persones en general i del 30% en serveis de salut; però aquest percentatge es podria abaixar clarament (ja hi ha licitacions on el preu no compta més del 20%) i, fins i tot, existeixen millors sistemes per garantir la qualitat. Més i tot: sent serveis d’atenció a les persones es podrien atribuir només a entitats d’economia social i solidària sense ànim de lucre a través de fórmules no contractuals com l’acció concertada.

Preocupa també que el govern intenti vendre aquest projecte dient que està pensat per afavorir l’economia social i solidària. L’ambiguïtat amb què estan redactats molts articles, la voluntarietat amb què s’estableixen les clàusules socials, la falta de mecanismes rigorosos de supervisió del compliment de les condicions del contracte, tot fa pensar que, amb aquesta llei, les grans beneficiàries de les noves externalitzacions serien, un cop més, les grans empreses capitalistes multiserveis. Resulta descoratjador constatar com fins i tot després que la Generalitat hagi signat, des del 2012, tres plans de suport al Tercer Sector Social, un estudi sobre els 113 contractes de serveis d’atenció a les persones i similars fets pels vuit ajuntaments més importants del país durant el primer semestre de 2016, reveli que gairebé el 60% d’aquests contractes i el 70% de la facturació hagi seguit anant a parar a les empreses mercantils privades, no pas a les entitats del Tercer Sector Social. (La qualitat de la contractació pública local en l’àmbit dels serveis a les persones. Taula d’Entitats del Tercer Sector Social, març 2017). Que les entitats i empreses d’ESS dedicades als serveis a les persones no es facin il·lusions, doncs, perquè les grans companyies multiserveis tipus Clece poden recórrer a una pila de subterfugis per acabar guanyant licitacions, sobretot quan les administracions, per incapacitat o desídia, no supervisen que es compleixin les condicions dels contractes.

Per això, és important que la Xarxa d’Economia Solidària hagi redactat un comunicat (“Posicionament de la XES davant del projecte de llei de contractes de serveis a les persones”) en què rebutja la Llei Aragonès. En el comunicat, la XES aposta perquè els serveis a les persones els presti directament el sector públic de forma prioritària −això sí, incorporant-hi els valors i principis de l’ESS com la transparència i la participació de les treballadores i les usuàries−, i en aquells casos en què, raonadament, l’administració no pugui o hi hagi altres opcions millors, que els externalitzi prioritzant l’acció concertada amb entitats i empreses de l’ESS sense ànim de lucre, mai amb les empreses mercantils privades.

Toca iniciar un debat social sobre quin ha de ser el rol de l’estat en la provisió dels serveis públics. Per mi, és un debat de grisos, no de blancs i negres. És un debat en què, a les imprescindibles consideracions sobre la igualtat, universalitat i equitat dels serveis públics −uns serveis que materialitzen uns drets socials guanyats per les classes populars amb molt d’esforç−, sobre la necessària regeneració democràtica del sector públic i sobre els diversos rols que pot jugar l’ESS en ambdues coses, a més de tot això, s’hi ha d’afegir la necessitat que l’Estat faci de motor, ja, de la transició ecològica i energètica, una necessitat imperiosa que demanarà molts recursos i també molta capacitat de lideratge i control per part de l’administració.

Però per parlar de tot això, primer cal retirar el projecte de Llei de contractes de serveis a les persones, tal com demanen moltes organitzacions socials, entre elles la XES. Encara que pugui saber greu a un dels companys de Pere Aragonès en la celebració de les noces de la filla del director general de la Caixa Pere Aragonès, el senyor Florentino Pérez.

 

 

 

 

 

Say something

Your email address will not be published. Required fields are marked with a grey bar.

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>