Simplement humanes

baixa

 

 

 

 

 

Aquest estiu, mentre notàvem els efectes de l’escalfament global; mentre cada dia coneixíem una nova agressió masclista, així com la repressió policial, a Hong Kong contra el moviment democràtic, i a casa nostra contra els manters i els CDR; mentre ens indignàvem per la inhumana tortura del desemparament a què els governs europeus sotmetien les persones rescatades per l’Open Arms i l’Ocean Viking, i se’ns anunciava una nova recessió quan encara no hem revertit les retallades ni la pobresa que ens va costar l’anterior, ens assabentàvem també d’una discreta notícia “d’esports”: el càstig aberrant per un bell gest de sororitat esportiva esdevingut el 13 d’agost. Doncs bé, aquest càstig funciona molt bé com una metàfora de la causa última dels mals d’aquest món.

El 13 d’agost passat, dues atletes que participaven en la prova de triatló classificatòria per formar part de l’equip que ha de representar la Gran Bretanya als Jocs Olímpics de Tokio del 2020, Jessica Learmonth i Georgia Taylor-Brown, eren desqualificades i perillava la seva presència als Jocs, malgrat trobar-se entre les millors atletes de la seva especialitat. Jessica i Georgia havien arribat les primeres, però no les van deixar pujar al podi, sancionades per conducta antiesportiva. La causa? Haver-se agafat de la mà en els últims metres de la cursa perquè volien compartir juntes l’èxit, entrant alhora a la meta. La Federació Internacional de la disciplina va invocar un apartat del reglament per prendre’ls la victòria: “Els atletes que acabin en una situació d’empat premeditat, on no s’ha fet cap esforç per separar el seu temps d’arribada, seran desqualificats”.

Aquesta voluntat tan masculina de jerarquitzar, de cercar en tot i sempre algú que sigui superior a la resta, el número 1 d’un esport o del que sigui, forma part essencial del substrat ideològic que promou i legitima la dominació entre sexes, classes i pobles. ¿Ens ajuda com a societat seguir exaltant la competició extrema, ni que només sigui en l’esport, quan estem entrant en un període històric decisiu per a la humanitat, del qual només sobreviurem si activem la solidaritat i la cooperació per afrontar les amenaces globals que pesen sobre nostre?

Potser és hora de canviar els podis per actes de reconeixement de totes les persones que excel·leixen en una trobada esportiva, i d’alegrar-nos quan aquestes siguin, no una, sinó moltes.

Després de ser desqualificades, Georgia va explicar: “Som extremament competitives i treballem dur, però també som amigues i ens cuidem l’una a l’altra, i això és més important per a mi que qualsevol altra cosa. M’agradaria disculpar-me per la molèstia que vam ocasionar, no va ser la nostra intenció. Simplement som humanes, gaudim del que fem i amb qui ho fem.” No hi ha res a disculpar, Georgia, sinó a agrair-vos. Tu ho has dit: a l’esport com a la vida, es tracta de ser simplement humanes. I com ens costa!

Say something

Your email address will not be published. Required fields are marked with a grey bar.

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>