Dèiem en el comentari anterior que el problema de moltes organitzacions no és tant ser petites com estar poc connectades. Potser el primer pas per estar-hi sigui reconèixer que totes, persones i organitzacions, som incompletes i vulnerables, però alhora valuoses. Si no és així, si pensem que som prou forts per no necessitar ningú, que els altres no tenen res per aportar-nos, aleshores difícilment voldrem cooperar. El desig de construir plegats acostuma a néixer de la consciència de la vulnerabilitat pròpia i del valor de l’altre.
Una màxima col·laborativa per aplicar-nos, en el dia a dia de les nostres organitzacions, podria ser: “sempre que necessitis o vulguis fer alguna cosa, primer de tot planteja’t si no te’n sortiries millor fent-ho amb algú altre”. Això podria valer tant a l’hora de muntar una campanya de mobilitzacions o programar un cicle de xerrades, com d’obrir nous mercats o presentar-se a un concurs públic.
Però la cooperació no demana tan sols predisposició, sinó també esforç. Esforç per cultivar relacions, imaginar possibilitats, estudiar-ne la viabilitat… Tota organització necessita gastar recursos per crear projectes compartits, per provar col·laboracions puntuals, per conèixer hipotètics futurs aliats. Crear projectes compartits amb els propers; provar col·laboracions puntuals amb els diferents; conèixer hipotètics futurs aliats amb els desconeguts. Però què dic gastar!, vull dir invertir, perquè a mitjà termini farem més amb menys i allò que fem serà millor i més sòlid.
Una funció bàsica que, al meu entendre, hauria de cobrir qualsevol organització és establir relacions permanents amb altres. Es pot fer establint a la cooperativa una àrea o persona responsable d’intercooperació o creant una comissió de relacions externes a l’entitat. Però, alerta, intercooperar i relacionar-se no equivalen a difondre només allò propi. Malament si creiem que el que fa la nostra entitat és tan important que les altres ens han d’ajudar o sumar-s’hi; però en canvi no ajudem o ens sumem a les activitats de les altres entitats. Per tant, una cosa és una comissió de difusió o d’extensió, legítima i igualment important, i una altra de diferent, una comissió de relacions externes, d’on haurien de sorgir projectes conjunts.
Tenir sempre a l’organització una part que explora l’exterior per connectar-s’hi és una bona manera de posar l’altre dintre, de convertir l’entorn en intorn. Però n’hi ha d’altres. Voldria referir-me també a la conveniència de compartir espai de treball, així com d’integrar en els plans de gestió de l’empresa punts de vista i actuacions procedents d’altres empreses, dues pràctiques que estem tirant endavant des del grup cooperatiu ECOS. Però d’això ja en parlarem la setmana que ve.