Per una banca pública, ètica i social

IMG953

 

Cada vegada que veig per la televisió aquesta propaganda en blanc i negre on una colla de personatges mediàtics fan veure que diuen coses transcendents per acabar anunciant el Banc Sabadell, no sé si sento més indignació o bé més vergonya aliena. Com pot ser que aquestes persones, que hem de suposar ben informades i amb sensibilitat social, hagin accedit a rentar la cara a un banc que especula amb aliments, que té filials en paradissos fiscals i que desnona famílies afectades per les hipoteques? Se senten bé amb ells mateixos? Tant els agraden els diners? No me’n sé avenir.

En canvi, m’agradaria haver-los vist fa dos diumenges, el 16 de març, caminant amb dues-centes persones més, entre elles homes i dones estafats per la banca amb preferents o deute subordinat, manifestant-se pel centre de Barcelona, cridant i enganxant cartells damunt els principals bancs lladres: el Sabadell, naturalment, però també el Santander, el BBVA, La Caixa i CatalunyaCaixa.

Aquesta mobilització va ser el tret de sortida de la campanya per una Banca Pública, Ètica i Social (www.bancapublica.org), que té com a objectiu aconseguir que les entitats financeres rescatades amb diners públic i que encara no han estat venudes a la gran banca a preu de saldo (com ho va ser la CAM, que el Sabadell va comprar per un euro, després que el govern la sanegés amb diner públic injectant-hi 5.250 milions) es converteixin en una banca de titularitat pública que serveixi, no als interessos dels seus accionistes, sinó als de tota la societat. Estem parlant, sobretot, de CatalunyaBank i de Bankia.

La campanya per una banca pública la impulsen onze entitats, entre elles ATTAC Acordem, desBanka, Iai@flautas, la FAVB, i també la Xarxa d’Economia Solidària. No ho tenen gens fàcil; qualsevol dia el govern espanyol anunciarà que ja ha trobat compradors per a Bankia o CatalunyaBank. Possiblement arribem tard. Amb tot, val la pena intentar-ho.

La iniciativa seria necessària encara que només servís perquè vagi calant en la societat la necessitat de tenir unes finances diferents, i perquè les organitzacions convocants aprofundeixin en les alternatives: Què és el que fa que una banca sigui pública? Quina relació ha d’existir entre una banca pública ètica i les entitats de finances ètiques com Coop57 o Fiare? Quins mecanismes de control social necessitem crear perquè una banca pública no acabi com moltes caixes d’estalvi, que estaven suposadament controlades per consellers designats per partits polítics i per sindicats? I encara: Podem controlar els bancs sense controlar la política monetària, avui dictada pel Banc Central Europeu? Hi pot haver sobirania bancària si no hi ha també sobirania financera i monetària, com encertadament planteja la Susana Martín, al seu bloc? Em temo que preguntes com aquestes no es plantejaran mai a les converses filosòfico-publicitàries que mantenen entre focus i càmeres els venedors de luxe del Sabadell. Ni els interessen ni el senyor Oliu els deixaria.

 

 

Say something

Your email address will not be published. Required fields are marked with a grey bar.

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>