L’economia solidària, eina de canvi per als nostres municipis

Diuen que l’economia va millor, però la gent seguim igual de malament o anem pitjor. La pobresa augmenta i els desnonaments també; l’atur i la precarització, en especial el juvenil, segueixen desbocats.
unemployed_underutilized_undone_cover-300x263
Tradicionalment, els ajuntaments, per ser l’administració més propera a la ciutadania, han assumit part de les polítiques d’ocupació. Però avui aquestes polítiques seran més difícils de dur a terme per culpa de l’ofec econòmic de les hisendes locals i dels nefastos efectes que tindrà la Llei de racionalització i sostenibilitat de les administracions locals (LRSAL): pèrdua d’autonomia, imperi de l’economicisme en la prestació de serveis públics i foment de les privatitzacions.
Però és que, a més, les anomenades polítiques actives d’ocupació ja no funcionava bé abans de la crisi. Dissenyades a la dècada de 1980, aquestes polítiques han evolucionat ben poc, més aviat han involucionat i s’han convertit en un mera repetició de programes d’inserció laboral estàndard, on sovint l’únic que importa és el nombre de contractes laborals, sense que preocupi ni poc ni massa l’adequació als perfils professionals, la qualitat laboral, o l’estabilitat del lloc de treball. (Podeu llegir una anàlisi crítica de les polítiques actives d’ocupació, partint d’una investigació al País Valencià, a “Políticas activas de empleo en tiempo de crisis: una visión crítica desde lo local“, de Ricard Calvo Palomares i Ignasi Lerma Montero.)
Les expectatives de canvi polític que suscita el proper cicle electoral, pel que aquí ens ocupa les eleccions municipals del 24 de maig, poden concretar-se en noves majories d’esquerra rupturista a molts ajuntaments. Ara bé, a partir del dia 25, quina política econòmica poden aplicar aquests hipotètics nous governs municipals per cobrir les necessitats més importants dels seus veïns i veïnes?
Durant els propers mesos, vull dedicar els comentaris en aquest blog a intentar aportar algunes pistes sobre això. És a dir, a parlar d’economia de debò, de la que ajuda que la gent estigui bé i per això també va bé. Acotaré, però, les meves reflexions a l’economia social i solidària, que és on, si de cas, puc aportar alguna cosa, aprofitant l’esforç fet en aquests mesos passats per editar i escriure, junt amb altres autors, la “Guia d’economia social i solidària per a l’administració local“, publicada per l’Àrea de Desenvolupament Econòmic Local de la Diputació de Barcelona.
Les iniciatives d’economia social i solidària neixen sovint per resoldre les mancances que pateixen els habitants d’un territori concret, com poden ser la falta de llocs de treball o de serveis. En aquests anys de crisi, el repertori de formes d’economia social i solidària s’ha enriquit molt: cooperatives de consum agroecològic, grups de criança, eines de finançament ètic, monedes locals, gestió ciutadana d’equipaments, etc. De manera que entre aquestes i les formes més consolidades –la cooperativa de treball, l’empresa d’inserció…–, l’economia social i solidària compta ja amb una caixa d’eines ben atapeïda per millorar les condicions de vida en un municipi.
Si qualsevol política pública local s’ha de basar en la participació de la ciutadania, quan és d’economia social i solidària s’hi ha de fonamentar amb més motiu encara, perquè l’economia social i solidària no és altra cosa que autoorganització, l’autoorganització econòmica de les classes populars per satisfer col•lectivament les seves necessitats. Per tant, un ajuntament ha d’acompanyar, promoure i ajudar les iniciatives d’economia social i solidària, però no pot mai substituir-les ni dirigir-les.
Participar vol dir tractar-se, polítics i ciutadans, d’igual a igual. Una política municipal, per ser transformadora, fins i tot senzillament eficaç, ha de ser relacional, comptar amb els actors locals formals i informals, donar des del principi la veu a la gent. Si a més tenim en compte la migradesa de recursos econòmics de què parteixen la majoria d’ajuntaments de Catalunya, la importància del factor humà encara es fa més evident.
El principal actiu ha de ser la creativitat i la cooperació de les persones, el seu protagonisme en l’elaboració de les polítiques públiques, de vegades també en la seva execució i, fins i tot, en la seva defensa. Perquè, desenganyem-nos, si els flamants governs municipals no estrenen el seu mandat desobeint el topall de dèficit, el pagament del deute i la llei de les administracions públiques del Pp, no disposaran dels recursos suficients per emprendre polítiques de pobresa zero ni de ciutat habitable, els grans eixos d’actuació dels nous ajuntaments al costat de la democràcia real, al meu entendre. I l’èxit d’aquests actes d’insubmissió depèn de dues coses: que sigui una acció concertada entre molts municipis i que la majoria de la ciutadania hi doni suport i l’expressi al carrer si cal.
La participació en l’elaboració de les polítiques públiques locals significa que és la ciutadania la que estableix deliberativament i democràticament les línies mestres de l’acció municipal que es plasmen en el pla estratègic de ciutat, els plans d’acció municipal i els pressupostos municipals. Per aquí començarem precisament aquesta sèrie d’articles dedicats a les eines de l’economia solidària per transformar els nostres municipis, parlant dels pressupostos participatius, sens dubte l’expressió avui per avui més reeixida de distribució democràtica de l’excedent col•lectiu a escala local. Però això ja serà la setmana que ve.

Say something

Your email address will not be published. Required fields are marked with a grey bar.

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>