No hi ha màquina de fer cooperatives

 

maquina-para-picar-multifuncion-fabrica-embutidos-y-churros-21316-MLA20208174342_122014-O

Se’ns ha girat feina. Els excel•lents resultats obtinguts als ajuntaments per les candidatures rupturistes (Barcelona en Comú, Guanyem Badalona, SOM Gramenet, ADRIPOLLET-CAV-CUP-PA de Ripollet o CompromísxC-CAV-PA de Cerdanyola, les CUP a Berga o Celrà…), juntament amb el convenciment per part de la majoria de partits convencionals que, pel seu propi bé, han de frenar l’augment fins ara imparable de la pobresa, l’atur i la desigualtat, fan que la promoció del cooperativisme en particular i de l’economia social i solidària en general com a instruments per crear llocs de treball i resoldre altres necessitats dels sectors desfavorits gaudeixi de força consens arreu del país.

En aquest sentit, el moviment cooperatiu i d’economia solidària té al davant una gran oportunitat per créixer, però també molta responsabilitat, com la tindran també els flamants nous governs municipals de l’esquerra rupturista. L’un i l’altre es presenten com a alternatives als models hegemònics: el cooperativisme i l’economia social i solidària a l’empresa mercantil i, en general, a l’economia capitalista; els guanyem, les cups, els en comú i similars com a alternativa als governs municipals neoliberals, que han retallat i privatitzat serveis, que han urbanitzat i edificat sense ordre ni concert, que han actuat d’esquena a la ciutadania i que, en bastants casos, a més s’han corromput.
Primer de tot, la “nova política” haurà d’actuar amb més transparència, honradesa i austeritat. En aquestes assignatures, com que, quan els polítics sortints abandonin els seus despatxos, s’hauran d’endur amb ells tantes carabasses acumulades, serà fàcil que la ciutadania atorgui millors notes als nous llogaters. A aquests també els serà relativament senzill incrementar la despesa social en ajuntaments que estiguin poc o gens endeutats com el de Barcelona.
Ara bé, les autèntiques dificultats vindran quan intentin extirpar les arrels que provoquen els problemes socials i ambientals de les nostres ciutats, quan intentin canviar l’actual model productiu orientat a satisfer la cobdícia d’una minoria tant autòctona com forana per un altre model que tingui en compte les necessitats de la majoria actual i la supervivència de les generacions futures. No fa ni una setmana de les eleccions i els lobbies empresarials, sigui directament, sigui a través dels seus mitjans de comunicació, ja ensenyen les urpes; de ben segur que de seguida que sentin que les alcaldesses i els alcaldes “antisistema” els toquen el més nimi privilegi, esgarraparan.
Però els problemes no vindran tan sols per l’obstrucció de la “contra”, dels Rosell o dels Oliu de torn. És que tot l’entramat legal i institucional es mostrarà com el que és, com una autèntica camisa de força dissenyada per impedir el canvi de sistema, des de les normatives de la Unió Europea per garantir la lliure competència fins a la llei de racionalització i sostenibilitat de l’administració local, passant per l’article 135 de la Constitució espanyola que consagra com a prioritat pagar el deute o la llei catalana d’estabilitat pressupostària. Caldrà molt coratge personal, molta intel•ligència política i molt suport popular per desobeir quan calgui aquestes lleis injustes (haurem de crear un front comú de ciutats desobedients!).
Amb tot, els obstacles grossos no vindran de l’equip contrari, que al capdavall per això ho és. Els obstacles més grossos vindran del nostre propi equip, de tenir prou capacitat col•lectiva per saber resoldre problemes que són complexos i sobre els quals sabem més del problema que de la solució; de tenir l’habilitat de proporcionar millores immediates en les condicions de vida de les classes populars al mateix temps que s’engeguen els processos, molt més lents i plens d’interrogants, que hauran de culminar en reformes estructurals.
L’economia social i solidària pot ser un aliat útil, més per assolir aquest segon objectiu que no pas el primer. Que ningú es figuri que podrem crear en quatre anys milers de cooperatives per resoldre el problema de l’atur. No hi ha, ara com ara, mercats on milers i milers de noves cooperatives puguin competir amb les grans empreses mercantils i dels quals puguin viure dignament; potser ni tan sols hi hagi prou aturats ben formats professionalment i amb mentalitat i habilitats cooperativistes per crear-les.
Ho hem dit altres vegades: l’economia solidària és l’autoorganització popular en la producció i distribució de béns i serveis. I l’autoorganització popular es pot ―i s’ha de― facilitar, estimular, acompanyar…, però té els seus límits i els seus temps de maduració; no es pot imposar a cop de llei ni tampoc de talonari.
En aquests darrers anys hem anat trobant, a còpia de provar, quina mena de formació pot ser més útil per als futurs cooperativistes i emprenedors socials, quins entorns de treball poden ajudar a consolidar aquestes empreses quan comencen, quins criteris de compra pública poden beneficiar-les…; anem sabent, per tant, quines actuacions de política pública poden ser més efectives per propiciar que neixin i es consolidin nous projectes socioempresarials, però no hem inventat, ni inventarem mai, cap màquina de fer cooperatives, perquè les cooperatives només les poden fer les persones cooperativistes.
I això ens remet al que potser sigui el principal repte que hauran d’afrontar els ajuntaments renovadors: aconseguir que aquests sis-cents mil catalans i catalanes que han votat per un canvi profund entenguin que canviar només serà possible si, a més de tenir uns consistoris que regulen i distribueixen recursos a favor seu, s’activen, és a dir, s’organitzen, no sols per reivindicar, no sols per controlar els nous governants, sinó també per resoldre col•lectivament les seves necessitats econòmiques, socials i culturals, exigint per fer-ho els recursos públics que necessitin. I si, a més, aquestes persones estan disposades a canviar alguns hàbits propis que són insostenibles socialment (individualisme, insolidaritat…) i ambientalment (consumisme) i que formen part del mateix sistema que volen superar.
Al capdavall, el principal èxit d’aquestes noves formacions, com de qualsevol actor polític, es mesurarà per la seva capacitat de recollir el que ja està al carrer per potenciar-ho fins que s’estengui i es consolidi en forma de nous hàbits, de noves institucions i de nous drets, de manera que, quan les forces conservadores recuperin les alcaldies d’aquí a quatre, vuit o els anys que siguin, ja no s’atreveixen a revertir tot un seguit de guanys.
No, no tenim cap màquina de fer cooperatives, però podem crear i consolidar unes polítiques públiques elaborades juntament amb el sector per tal que, no en els propers quatre anys sinó en els propers vint anys, surtin moltes més persones de les que surten ara que vulguin i puguin fer-les.

One comment on “No hi ha màquina de fer cooperatives
  1. “tenir prou capacitat col•lectiva per saber resoldre problemes que són complexos i sobre els quals sabem més del problema que de la solució”.
    I aquest és el problema: breu i clar.

Say something

Your email address will not be published. Required fields are marked with a grey bar.

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>