Remunicipalitzacions? Sí, però participatives! (i II)

cooperativa_aguaAl desembre passat, la sala de sessions de l’Ajuntament de Girona va ser l’escenari d’una votació insòlita:  sent alcalde Carles Puigdemont, l’equip de govern de CiU i la CUP-Crida per Girona van aprovar plegats la municipalització de les zones blaves i verdes d’aparcament, que havien estat externalitzades a Setex, una empresa mercantil. En canvi, ERC, PSC i PP hi van votar en contra, mentre que C’S es va abstenir.

CiU i la CUP-Crida per Girona argumentaven que, municipalitzant el servei, la ciutat s’estalviaria més de 200.000 euros i aquest guanyaria en control i flexibilitat. En concret, la Cup-Crida per Girona justificava el seu suport explicant que, a més d’estar a favor de la municipalització com a model, en aquest cas la suma estalviada serviria per desplegar plans de mobilitat i accessibilitat, a més de subvencionar entitats del tercer sector. Afegia que municipalitzar permetria subrogar els treballadors de l’empresa privada i que s’havia pactat amb CiU que qualsevol substitució es cobriria amb persones discapacitades.

L’oposició discutia que l’estalvi fos tan important i era partidària de concedir el servei a una entitat del tercer sector. Cal tenir present que, abans que Setex guanyés la licitació, la gestió de les zones blaves i verdes l’havia portat durant 23 anys Mifas, una associació gironina que atén les necessitats de les persones amb discapacitat física i que gestiona també altres aparcaments. ERC es queixava que al tercer sector se li donin engrunes, és a dir, subvencions, quan el que aquestes entitats necessiten és feina, i el PSC lamentava que s’hagués perdut l’oportunitat d’aplicar un sistema de gestió mixta entre l’Ajuntament i les entitats del tercer sector.

Aquest cas il·lustra molt bé la dificultat de saber quin tipus de remunicipalització dels serveis bàsics és millor, una vegada descartem deixar-los en mans d’una empresa mercantil (obvi), i ens pertoca triar entre la remunicipalització participativa sota gestió municipal i la remunicipalització participativa sota gestió social.

Al món hi ha experiències de remunicipalització participativa reeixides, tant sota gestió municipal com sota gestió social. Per exemple, en el sector de l’aigua podem esmentar, per un cantó, a Veneçuela, les meses tècniques d’aigua i els consells comunitaris d’aigua, com a instruments de participació de les comunitats en la gestió portada per l’empresa hidrològica pública des de 1993 fins a l’actualitat, així com l’experiència viscuda des de finals de la dècada dels noranta fins fa pocs anys al DMAE, el departament de l’aigua de l’Ajuntament de Porto Alegre, al Brasil, quan s’hi va incorporar la metodologia dels pressupostos participatius i els treballadors es van bolcar a participar en la millora de la gestió. Ambdues són experiències d’èxit de la municipalització participativa sota gestió municipal.

Pel cantó de la municipalització participativa sota gestió social, esmentem l’experiència del país veí, l’Argentina, amb les seves cinc-centes cooperatives d’aigua potable, que gestionen eficaçment l’aigua de cinc milions de persones en règim de concessió. O podem fixar-nos en un cas únic que tenim a casa, la cooperativa de consumidors i usuaris Comunitat Minera Olesana, que associa deu mil persones dels 24.000 habitants que té Olesa de Montserrat, i gestiona l’aigua a un cost un 30% més barat que la mitjana de preus al país.

Ara com ara, no podem sentenciar quina és la millor opció en general. Potser d’aquí a uns anys, quan disposem de moltes més experiències en un sentit i en un altre, estiguem en condicions de fer-ho. Personalment crec que sempre caldrà decidir cas per cas, tenint en compte el context, les alternatives concretes i, per descomptat, el tipus de servei públic de què es tracta (l’Ajuntament té personal especialitzat per assumir-lo?, és un sector estratègic?…). Tinguem present que els serveis bàsics potencialment públics abasten activitats molt variades: aigua, electricitat, escoles bressol, ambulatoris, neteja viària, jardineria, tractament de residus, atenció domiciliària, equipaments juvenils, casals…

 

Vuit propostes per democratitzar un servei públic

En qualsevol cas, es triï la via de la remunicipalització sota gestió municipal o sota gestió social, allò veritablement important és que sigui democratitzadora, és a dir, que asseguri la participació social en el disseny, la millora i el control del servei en qüestió.

La nefasta gestió “social” que hem viscut aquests darrers anys en moltes caixes d’estalvi per part de representants de partits polítics i, fins i tot, de sindicats que s’asseien als seus consells d’administració, uns representants que eren ineptes, cecs o directament corruptes, o el rol de convidats de pedra que de vegades exerceixen partits i entitats que participen en consells d’administració d’empreses municipals, ens obliga a reforçar i ampliar els canals de participació i fiscalització. Com a mínim, caldria obrir aquests consells a tots els partits presents en una administració, no sols els majoritaris; traslladar la representació dels treballadors avui en mans dels sindicats als empleats que treballen efectivament al servei o l’empresa concretes, elegits democràticament, i que la normativa obligués a fer reunions periòdiques de rendició de comptes amb tota la plantilla. Però amb aquestes reformes no n’hi ha pas prou; cal afegir-hi mecanismes de participació i control directes per part dels usuaris i de la societat en general.

La qüestió és, doncs, quines formes, directes i indirectes, de participació, transparència, supervisió i rendició de comptes hauria de tenir qualsevol servei perquè mereixés el nom de públic (que, recordem-ho, ve de populus, poble). Aventuro vuit propostes:

  1. El disseny del servei s’hauria de basar en un procés participatiu amb les futures persones usuàries.
  2. Tothom hauria de poder accedir a informació clara i significativa del servei, com també de l’entitat que el presta, entrant al seu web.
  3. Hi hauria d’haver un/a síndic/a de les persones usuàries, que seria un/a professional, independent del servei i de qui el presta, fos administració, cooperativa de treball o de consum, fundació o associació, que disposés dels recursos necessaris per atendre les queixes de les persones usuàries i gestionar-les.
  4. L’administració, cooperativa, fundació o associació estaria obligada a elaborar anualment una memòria GRI o un balanç social del servei, i de fer-lo accessible per a tothom al web.
  5. En tot moment, el Ple d’un Ajuntament o el Parlament de la Generalitat podria fiscalitzar el servei.
  6. Anualment, el servei convocaria les persones usuàries a una assemblea dinamitzada per tècnics i tècniques en participació dedicada a plantejar i rebre propostes de millora; a partir d’aquesta es podrien formar comissions de millora mixtes entre usuaris, treballadors i la direcció del servei.
  7. Les persones que treballen al servei tindrien representants, elegits democràticament per aquestes, en l’òrgan de govern (consell d’administració, consell rector…).
  8. A més, com ja hem dit, quan el servei públic el gestionés directament l’administració, al seu òrgan de govern hi hauria també representants de tots els grups polítics presents en aquella.

Probablement no existeix cap model perfecte perquè els serveis a la ciutadania es gestionin amb equitat, eficiència, ètica, participació i sostenibilitat, alhora. Però també és evident que hi ha molt marge de millora respecte de la situació actual. Remunicipalitzant millorarem, sobretot si fem que remunicipalitzar equivalgui sempre a democratitzar.

 

No hi ha comentaris Permalink

Say something

Your email address will not be published. Required fields are marked with a grey bar.

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>