Sostenir la participació

SomEnergia-AssembleaGeneral-2014-seu-GironaTreballo en una cooperativa i, a més, sóc soci d’unes quantes cooperatives de consum i de crèdit. A la cooperativa de treball participo activament en les decisions, com la resta de companyes i companys. No podia ser d’altra manera.

Ara bé, la meva implicació en les altres cooperatives, en aquests moments, és nul·la o gairebé, tret d’una on aboco més esforços.La majoria d’aquestes entitats em convoquen a les assemblees i altres actes i jo els ho agraeixo moltíssim, però no hi acostumo a anar perquè em coincideix amb altres activitats i reunions. En canvi, n’hi ha alguna que ni em convoca i això sí que em sap greu i penso entre mi com pot dir-se aleshores cooperativa…

Defenso la democràcia participativa i, per tant, radicalitzar la democràcia transferint poder de decisió a la ciutadania en tots els àmbits de la vida social. Ara bé, també penso que la participació de les persones té límits. Participar bé (no escalfar cadires) demana força temps: temps per informar-se, temps per deliberar i decidir amb els altres, temps per executar allò que hem decidit, i temps per avaluar i millorar el procés i els resultats de la nostra decisió.

Amb la seva ironia habitual, Oscar Wilde va dir una vegada que el socialisme estava molt bé però tenia una pega, i era que demanava massa reunions. Sempre se li podrà argüir que, en la societat per la qual lluitem, com que haurem redistribuït la riquesa i els treballs (productiu i reproductiu) i viurem de manera més frugal, tindrem més temps. D’acord, però no ens enganyem: fins i tot així el grau d’implicació participativa de cadascú hauria de ser limitat per ser sostenible, ni que fos perquè el dia té vint-i-quatre hores, per salut mental i… per gaudir de la vida, que per això també volem fer la revolució. O no?

Intueixo que el desllorigador d’aquesta paradoxa ―sense participació intensa no hi ha democràcia ni nova societat, però alhora les persones no podem participar en moltes coses a la vegada― es mig resol promovent-la  contínuament i facilitant-la amb suport tècnic i recursos, donant valor al dret de participar, obligant les organitzacions perquè practiquin la transparència més absoluta i confiant que els compromisos de cadascun de nosaltres es distribueixen de manera diversa i en conjunt permeten que totes les iniciatives socialment interessants assoleixin prou massa crítica participativa per tirar endavant.

Vull dir: la participació és sobretot acció i, per això, cal una massa crítica de persones que hi participin efectivament; però tenir dret a participar, encara que l’exerceixis poc o no l’arribis a exercir mai, també és un valor en si. Si, a més, l’organització incentiva expressament el seu exercici, hi posa mitjans i tothom pot accedir quan vulgui a la informació, sembla que es reuneixen prou mecanismes perquè es mantingui el sentit del projecte i per tal que, si no es mantingués, detectar-ho i involucrar-se per intentar redreçar-la.

Precisament, la participació conjunta de les persones usuàries i de les persones treballadores en les entitats de l’economia social i solidària que presten serveis constitueix un repte estratègic. La seva realització les enfortiria internament i les faria més democràtiques, milloraria els productes i serveis que ofereixen, i les situaria plenament dintre de l’àmbit de l’esfera pública (no estatal) i del procomú. És probable també que així s’esvaïssin molts dubtes raonables, i voldria pensar també que alguns prejudicis, sobre la remunicipalització mitjançant entitats d’economia solidària sense ànim de lucre com una opció interessant per tornar a controlar socialment serveis públics externalitzats, juntament amb la remunicipalització per gestió directa, sent cada opció més o menys indicada segons el tipus de servei i el context concret en què s’ha d’aplicar.

En la participació dels usuaris en el govern d’entitats complexes (més enllà del grup de consum agroecològic del barri), tenim a casa nostra alguns bons exemples. Dos d’ells proveeixen béns bàsics com l’aigua i la llum i actuen com un servei públic. Em refereixo, respectivament, a les cooperatives de consum Comunitat Minera Olesana, d’Olesa de Montserrat, i a la Cooperativa Popular de Fluid Elèctric, de Camprodon, coneguda per tot el poble com la “Cooperativa de la llum”. En una escala més gran, Fiare, Coop57 i Som Energia són també bons exemples.

Vull acabar aquest comentari referint-me a Som Energia, una experiència molt esperançadora perquè fins ara almenys, en aquests sis anys, ha caminat sobre dues cames, la pròpiament empresarial (generar i comercialitzar energia renovable) i la de moviment social (sensibilitzar i pressionar per un nou model energètic sostenible, democràtic, equitatiu i de generació distribuïda). Sens dubte, és fent anar totes dues cames com ha pogut córrer tant: avui té més de 27.000 persones sòcies i una colla de grups locals i seccions territorials que, molt important, van sorgir de manera espontània. Crear-ne de nous, enxarxar-los, dotar-los d’autonomia i de recursos són mesures clau per contrarestar la tendència a perdre la participació i també el nord que observem en tantes cooperatives de consum quan es fan grans i passa l’entusiasme inicial. Un estudi fet el 2001 sobre la participació a les grans cooperatives de consum britàniques, per exemple, evidenciava que la participació de les persones sòcies a les assemblees no superava mai el 5%, pitjor encara, a la gran majoria de cooperatives era inferior a l’1%. (1)

Una entitat que dóna suport a la participació i que pot servir-nos d’inspiració en aquest camí és JAK, el banc cooperatiu amb 37.000 persones sòcies i 110 milions d’euros en dipòsits, una experiència singular perquè no aplica interessos ni als dipòsits ni als crèdits. Aquesta cooperativa de crèdit sueca no inverteix tampoc en publicitat, però sí que ho fa, en canvi, en l’educació econòmica de les persones sòcies i a destinar set professionals del banc perquè es dediquin exclusivament a donar suport a la xarxa de voluntàries. Saben que la participació és el que els sosté, però que alhora han d’ajudar a sostenir-la perquè a les persones sòcies no se’ls facin massa feixuga. Perquè la participació sostingui la cooperativa, la cooperativa ha de sostenir la participació.

 

1: Davies i Donaldson. “Survey of Retail Co-ops”, LUMC, Leicester, 2001. Citat per Roger Spear a “El gobierno democrático en las organizaciones cooperatives”, CIRIEC_España, Revista de Economía Pública, Social y Cooperativa, núm. 48, abril 2004.

 

 

 

Say something

Your email address will not be published. Required fields are marked with a grey bar.

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>