Decidir i fer juntes

cartell-activitats-2013

El Figaró-Momtmany ha estat un dels municipis catalans que han fet pressupostos participatius.

Després del darrer post Sostenir la participació, no deixo encara el tema, aprofitant que m’estic preparant la intervenció que la Comissió Organitzadora de la Trobada per la Unitat Popular “Procés Constituent. Una República per canviar-ho tot!” m’ha demanat en el taller d’aquest dissabte al parc de la Ciutadella, titulat “Entre totes, tot. La participació en la presa de decisions.”

Sóc dels qui pensa que un dels drets no sols constitucionals, sinó constituents, tal com distingeix l’Albert Noguera, d’una futura constitució catalana ha de ser la participació. La participació ha de ser un eix constructor de tota l’organització social, econòmica i política del futur país, juntament amb la igualtat i la sostenibilitat. Ara bé, hem d’aclarir de què parlem quan parlem de participació, perquè tothom en canta les lloances, però darrere d’aquest consens aparent s’amaguen molts desacords, interpretacions diferents i, de vegades, decepcions.

Alguns consideren que participar és simplement votar cada quatre anys, triar entre diferents marques d’un producte, opinar sobre un tema urbanístic en una reunió convocada per l’Ajuntament o poder organitzar-se a la feina per complir els objectius que marca la direcció de l’empresa.

I és veritat que la participació no és un tot o res, admet diferents graus; però per considerar-la com a tal necessitem un mínim, altrament desvirtuem el concepte. Aquest llindar no és la mera consulta, ni és tampoc la decisió sobre els aspectes secundaris d’una qüestió. El llindar és l’exercici de la influència o del poder; és a dir, participar sempre és codecidir, directament o a través de representants, tant sobre la manera de fer les coses com sobre les coses que volem fer… i de vegades també és, aquestes coses que hem decidit, fer-les nosaltres mateixes. En síntesi, participar és decidir i fer juntes.

N’hi ha d’altres també que exalcen la participació, però pressuposant que la gent decidirà i farà les coses que elles farien i decidirien i, és clar, la participació dels altres té això, que aquests altres poden acabar decidint coses que no ens agraden, com pot haver passat fa uns dies en el referèndum de Colòmbia sobre l’acord de pau. “És el que hi ha”, com diem avui dia; en tot cas, significa que ens toca fer molta feina de conscienciació perquè la gent comparteixi els nostres punts de vista, i confiar que una participació sistemàtica al llarg del temps, basada en una bona informació i un procés deliberatiu exigent, acabarà transformant les consciències i destil·lant les decisions més sàvies.

En conseqüència, potenciar la participació ve a ser una inversió de futur i una estratègia per a la transició cap a una societat postcapitalista, però abans que això l’hem de concebre com una necessitat bàsica de tota persona i un dret humà que hem de garantir sempre, ens agradin els resultats que dóna o no.

I quin sistema de participació, emmarcat en aquesta concepció de la participació, ens podem imaginar que seria útil per a una futura República Catalana socialment avançada, però amb les limitacions que imposen l’actual nivell de consciència i d’activisme, i la correlació de forces nacional i internacional? Al meu entendre, es tractaria d’instituir una democràcia participativa que combinés mecanismes, convenientment millorats, de democràcia representativa, amb mecanismes de democràcia directa individual i comunitària. La democràcia directa ha de predominar sobre la representativa, tenint present que és una expressió no mediatitzada de la sobirania popular. Aquesta democràcia directa es podria anar desplegant, en totes les escales, mitjançant referèndums vinculants propositius, abrogatius i revocatoris; i a escala local, la més propícia per començar a introduir-la, per mitjà d’assemblees de barri, la gestió comunitària d’equipaments públics i els processos participatius per elaborar els pressupostos municipals i altres plans generals o sectorials de les nostre ciutats.

Ara bé, la democràcia participativa no es pot limitar a la participació popular dintre de les institucions, sinó que s’ha de desplegar també en dos àmbits més, que són tant o més importants que l’institucional mateix: l’autogestió ciutadana, independent de les institucions (i en això l’economia social i solidària hi té molt a aportar), i l’acció col·lectiva reivindicativa ─drets a la rebel·lió inclòs─, que de vegades alguns obliden que també és participació. Totes tres vessants de la participació ─la institucional, l’autogestionada i la mobilitzadora─ han de ser reconegudes i protegides per la futura constitució catalana.

En tindrem prou creant els canals perquè la gent hi participi? No. Necessitarem, alhora, establir canvis com la reducció de la jornada laboral i la redistribució igualitària dels treballs de cures entre homes i dones, o una educació crítica i activa dels nostres infants i joves perquè, com deia Marina Subirats recentment en un article al diari ARA, “la ciutadania ha de ser educada com correspon a les persones destinades a governar”.

La participació no s’imposa per reial decret, no és una característica inherent de res ni està instituïda per sempre; sinó que se l’ha d’alimentar a tot arreu, en tot moment.

 

Say something

Your email address will not be published. Required fields are marked with a grey bar.

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>