Espanya vista pels cooperativistes catalans

12-oposicic3b3-a-lestatut-de-catalunya-de-1931-1932

 

 

 

 

 

 

 

 

“Com podrien interessar-se pels problemes col·lectius plantejats a la seva cooperativa els homes indiferents als problemes col·lectius del poble on viuen, o del país del qual són fills?”1

Jacint Dunyó (1924-1982), badaloní impulsor del cooperativisme

 

Començo una sèrie de tres articles dedicats a les relacions entre l’economia solidària i la qüestió nacional. El primer versa sobre la percepció que tenien els cooperativistes d’abans de 1939 sobre la relació que mantenia Catalunya, i ells mateixos, amb l’Estat espanyol. El segon explorarà les aspiracions d’aquests mateixos cooperativistes pel que fa a la relació ideal entre Catalunya i Espanya, i intentaré connectar-les amb els valors cooperatius que els animaven. Finalment, acabaré amb un tercer comentari a propòsit dels lligams entre moviments cooperatius i processos d’emancipació nacional, així com aportant algunes idees per incorporar l’economia social i solidària en el procés constituent de la nova república catalana.

El mal ve d’abans d’Almansa

El cooperativisme català és i ha estat intrínsecament divers en les seves posicions polítiques, tant respecte a l’anomenada “qüestió social” com respecte a la “qüestió nacional”. Es pot ser cooperativista sense ser d’esquerres o independentista; però, al meu entendre, resulta ja molt més contradictori ser cooperativista si no s’és plenament demòcrata o, allò que és una de les seves derivades, si no es reconeix el dret a l’autodeterminació dels pobles.

Si ens centrem en els anys compresos entre 1865 i 1939, el període de sorgiment i consolidació del primer cooperativisme català, hi trobarem dirigents cooperatius alineats amb ideologies que van des del conservadorisme per part de propietaris rurals que van impulsar algunes cooperatives agràries fins a l’anarquisme de molts obrers que promogueren cooperatives de consum i de producció. En l’eix nacional detectarem també diversitat, des de les posicions espanyolistes d’un Salas Anton o una Micaela Chalmeta, fins a les catalanistes d’un Joaquim Llorens o un Joan Ventosa. Però crec que podem afirmar que la majoria de dirigents cooperatius del període s’adscriuen al que anomenaríem catalanisme popular, que Josep Termes defineix com “un moviment de defensa de la identitat i de lluita per aconseguir un autogovern per a Catalunya, lluny del centralisme i de l’uniformisme”.2

Avui, quan alguns sectors de l’esquerra catalana no independentista volen fer creure a la societat que el conflicte amb l’Estat espanyol s’arreglaria amb un altre govern a Madrid, ja que tota la culpa que haguem arribat a aquesta situació la té la política autoritària i recentralitzadora del Partit Popular, val la pena recordar que aquest contenciós l’arrosseguem de fa segles i que les ànsies catalanes de llibertat les han frenades tots els aparells de l’Estat (començant per l’exèrcit) i tots els partits espanyols majoritaris ―fossin els conservadors o els liberals fins a 1931; els partits republicans o el PSOE a la Segona República Espanyola, o hagin estat i siguin el PP i també el PSOE des de la transició―, i que aquests aparells d’Estat han gaudit del suport d’una part significativa de la societat espanyola, a la qual ja s’han cuidat prou de predisposar contínuament en contra de Catalunya.

El conflicte ve de tan lluny com de fa quatre-cents anys quan la monarquia hispànica i les institucions catalanes (Generalitat i Consell de Cent) s’enfronten per les pretensions centralitzadores i castellanitzadores de la primera. Joan de Magarola, regent català en el Consell d’Aragó, ja observa en 1637 “l’aversió que esta gent [l’oligarquia castellana] té a la nostra Nació”, aversió “que és gran i que cada dia s’experimenta”, i adverteix: “Jo mai crec res del que diuen, ni em fie de res d’ells per veure’ls tan contraris a la nostra Nació”.3

Tres anys més tard, el 22 de maig de 1640, esclata la Revolta dels Segadors desencadenada perquè Felip IV de Castellà, III d’Aragó i de Portugal fa empresonar Francesc de Tamarit, membre del Consell de Cent, perquè no vol facilitar més soldats i allotjament a les tropes castellanes que combaten contra França a la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648).

Hauran de transcórrer encara dos segles i escaig més perquè apareguin les primeres cooperatives a casa nostra. Aleshores, la pregunta que ens fem aquí és: com es relacionen els primers cooperativistes catalans amb l’Estat espanyol i quina actitud per part d’aquest Estat perceben envers Catalunya? Intentaré aproximar-m’hi mitjançant algunes accions i declaracions de cinc destacats cooperativistes d’ideologies diverses: Josep Roca i Galès (Barcelona, 1828 – Gràcia, 1891), Joan Tutau (Figueres 1829-1893), Joan Poblet (Montblanc, 1877-1918), Josep M. Rendé (L’Espluga de Francolí 1876 – Cabra del Camp, 1925) i Joan Ventosa i Roig (Vilanova i la Geltrú, 1883 – Mèxic 1961).

 

Josep Roca i Galès

Roca i Galès és un dels primers cooperativistes de Catalunya. Teixidor d’ofici, l’any 1865 funda amb dos companys més la primera cooperativa catalana ―i de tot l’Estat―, la cooperativa de producció dita La Propagadora del Trabajo, i pren part en el congrés obrer celebrat a Barcelona aquell mateix any. Afiliat primer al Partit Democràtic i després al Republicà Federal, és diputat provincial per Barcelona el 1872 i participa en la redacció del Memorial de Greuges de 1885. Fixeu-vos com descriu Roca i Galès el tracte que rep Catalunya per part de l’Estat:

“A los que abusando de la palabra y de la ciencia insultan con epítetos más o menos groseros al pueblo catalán por su amor a la industria y a la producción en todas sus manifestaciones, merecen el calificativo [...] de catalanófobos; su catalanofobia les conduce hasta en ser groseros en los conceptos, en insultar al trabajo, en odiar la inteligencia y la laboriosidad, en condenar a muerte grandes y valiosas industrias y lo peor de los casos es que entre estos enemigos declarados de las industrias de lujo laneras hay individuos que ocupan posiciones oficiales.”4

I encara:

“Este pueblo que ama la libertad, el trabajo y la integridad i la independencia de la patria, tanto en política como en economía, aunque sea ir a extremos que nunca hubiéramos soñado, se vengará de la burocracia y la plutocracia madrileña, inutilizando la influencia de este centro babilónico en donde se elaboran leyes que fomentan la miseria, la ignorancia, la desesperación y la anarquía de todas las regiones españolas [...] Guerra a Madrid. No al Madrid trabajador y laborioso, no al Madrid artístico y científico, sinó aquel Madrid corrompido por la lesiva centralización y expedienteo, aquel Madrid de caciques que todo lo sacrifica en aras de la baratura en el consumo de los ricos, en los buenos negocios [...] de la banca, en la colocación de empleos de pingües sueldos [...] en fin, en explotar el trabajo de un pueblo digno de mejor suerte [...]5

 

Joan Tutau

Tutau introdueix el 1863 el cooperativisme a casa nostra i el mateix nom de cooperativa, després d’haver aprofitat el seu exili forçós per republicà, viatjant a Rochdale, prop de Manchester, a fi de conèixer la seva ja cèlebre cooperativa de consum. Un any més tard, el 1864, el govern espanyol, arran de les pressions de l’església catòlica, prohibeix la difusió de l’Almanaque democrático que Tutau editava, el qual acusen de subvertir l’ordre i d’“atentar contra el patriotismo de los españoles”. Els presumptes “atacs a la Pàtria” seran tipificats com a delicte unes dècades més tard, al tombant de segle, quan el govern de Francisco Silvela l’introdueixi al Codi Penal sota la denominació “ataques a la integridad de la patria española”. Afortunadament, en l’afer de l’Almanaque el govern espanyol de torn arriba tard un cop més i prohibeix el llibre quan ja se n’han distribuït milers per tot l’Estat.

L’any 1886, sent president de l’Ateneu Barcelonès, Tutau farà també unes declaracions on defensarà Catalunya contra un discurs pronunciat a Madrid pel polític liberal i escriptor Núñez de Arce, el qual “ataca despiadadamente la literatura catalana, a la que acusa de perturbadora y separatista”.6

I hi afegeix:

“Cataluña, que recuerda su antiguo poderío, gracias a sus libertades sepultadas en las ruinas de nuestras murallas en época aciaga, como antes las perdieron los castellanos en los campos de Villalar, no ha cesado un instante de suspirar por ellas. El largo tiempo transcurrido no ha hecho amortiguar el deseo de romper las cadenas que le sujetan, y pugnan como pugnan las demás provincias que en otros tiempos fueron naciones, por romperlas y reemplazarlas con los lazos del amor fraternal y de la identidad de intereses”.7

 

Joan Poblet

Poblet és un jurista que promourà el cooperativisme agrari a la Conca de Barberà amb l’objectiu de modernitzar l’agricultura. És membre de la Unió Catalanista i beu del regionalisme conservador de Torras i Bages i Prat de la Riba. En un article de l’any 1900 adverteix:

“Per això’l primer cuydado dels sostenidors d’aquest antinatural règim centralista, es esborrar del cor de l’individuu’l sentiment de poble, com el de la verdadera y única patria, pera substituirho ab el de la patria gran, fantasma darrera’l qual no més hi ha la creació artificial del Estat”.8

Poblet ja denuncia l’intercanvi econòmic desigual entre l’Estat espanyol i Catalunya, i demana la sobirania fiscal per tal que, segons diu, els diners dels contribuents financin les necessitats de la ciutadania, i no per “untar la rosca”, és a dir, la burocràcia funcionarial de l’Estat espanyol i la “politiqueria madrilenyista”. Així mateix, reclama descentralitzar l’Estat i donar més poder a les administracions locals en contra de l’”Estatolatria”:

“Vet’aquí la estatolatria mauritana [d’Antonio Maura, president espanyol el 1907]; vet’aquí la gran fantasma que’ls retórichs dels partits gobernamentals han aixecada com a muradal inabordable devant de les afirmacions vitals de la Catalunya resurgenta.” (31 de maig de 1907).9

 

Josep M. Rendé

Rendé és un propietari agrícola, un gran divulgador del cooperativisme agrari en temps de la Mancomunitat i d’un dels agraristes més importants del país. Natural també de la Conca, participarà activament en la creació del Celler Cooperatiu de l’Espluga de Francolí. Rendé critica la insensibilitat cap a la pagesia per part del govern espanyol, la seva deixadesa i inoperància, i s’emmiralla en les polítiques agràries de Dinamarca i França. Catalanista conservador, tan sols reproduirem una reflexió seva apareguda el 1922 al diari La Publicitat, on atribueix el fet que les actes de les cooperatives agràries es facin encara en català a la por perquè “la gent dirien que ja de primer antuvi es fa política”.10 Sense explicitar-ho, Rendé ens dóna un senyal més de la repressió a què estava sotmesa la llengua catalana.

 

Joan Ventosa i Roig

Finalment, esmentem qui va ser president de la Federació de Cooperatives de Catalunya i de les de l’Estat espanyol, i vocal de l’Aliança Cooperativa Internacional (ACI), Joan Ventosa. Ventosa col·laborà, a més, en la redacció de la llei de cooperatives espanyola de 1931 i en la llei de bases de la cooperació de 1934. Políticament, fou militant d’ERC, alcalde de Vilanova, diputat a Corts i un dels membres de la comissió catalana negociadora de l’Estatut de 1932. En ple procés negociador escriví: “a cada bugada perdem un llençol i ja estem cansats d’afluixar.”11 I efectivament l’Estatut del 32, l’avantprojecte del qual havia estat aprovat abans en referèndum per la gran majoria de catalans, sortí de les Corts molt retallat. En el llibre que escrigué en 1953 des de l’exili sobre la història del cooperativisme, estableix aquell nexe que esmentàvem al principi d’aquest article entre cooperativisme i democràcia política:

“Les dictadures són incompatibles amb l’autèntica cooperació, que en el fons no és altra cosa que l‘aplicació dels principis democràtics a l’economia. Així s’explica l’hostilitat i veritable persecució que ha patit la cooperació de consum a tota la península… [...] La persecució arribava a límits inverosímils. Així s’explica que els primers intents de cooperativa de consum es realitzessin en forma de societat secreta [...] Una denúncia podia significar el començament d’un procés per defraudació al fisc, i aquests processos, quan l’acusat era un lliberal, acabaven sovint amb una deportació a les Carolines o Marianes, d’on en tornaven pocs.”12

Recordem que tant les illes Carolines (nom en honor de Carles II), com les Marianes (per Mariana d’Àustria, esposa de Felip II), situades a la Micronesia, van ser españolísimas y parte indivisible de la patria española fins que, amb el desastre de 1898, foren venudes a Alemanya per 25 milions de pessetes…

Ventosa hagué de fugir a França el dia de sant Esteve de 1934, després que la Comisión de Suplicatorios de les Corts, de les qual era diputat, concedís autorització al jutjat militar per procedir contra ell pels fets d’Octubre a Vilanova.

 

Conclusions

Recopilem, doncs. En primer lloc, hem vist com alguns cooperativistes destacats adrecen un seguit de crítiques de caràcter general als governs espanyols. Roca i Galès ja utilitza el terme “catalanofòbia” i parla de caciquisme, corrupció i negocis suculents de la banca, i tant ell com Poblet blasmen les elits funcionarials i polítiques madrilenyes. De maneres diferents, Tutau i Rendé ens donen compte dels atacs contra la llengua catalana, mentre que Ventosa relata la persecució a què els governs espanyols sotmeteren els primers cooperativistes. A totes aquestes crítiques n’hauríem d’afegir d’altres que també es trobaven molt esteses entre la societat catalana: l’impost sobre els consums, les quintes, la manca de drets democràtics, etc.

En segon lloc, detectem algunes metàfores en els seus escrits que ens mostren com veuen la relació Catalunya-Espanya: un Estat (corrupte, ineficient i artificial) que manté Catalunya encadenada i que fa de mur contra les seves aspiracions. També coneixem la mena d’atacs que rebia de l’Estat la població catalana: insults, espoli econòmic, presó o exili per als opositors, intervenció militar davant qualsevol protesta social…

Així mateix, si tinguéssim espai per a més exemples, ens adonaríem que cada classe de cooperativa té algun greuge específic en contra dels governs espanyols de l’època: el cooperativisme de consum, els tributs abusius que les gravaven; el cooperativisme de producció, la política comercial lliurecanvista que les arruïnava; les cooperatives agràries, la falta de crèdit.

Per mi, la principal conclusió que es pot extreure de tot plegat és clara: ben poc han variat les coses entre Catalunya i Espanya després de tants anys. I si ara l’independentisme topa amb la camisa de força de la sagrada Constitució de 1978, els qui lluitaven fa cent quaranta anys perquè l’anomenat fet diferencial català fos reconegut dintre de l’Estat espanyol, van topar amb la constitució de 1876, clau de volta del sistema canovista. Però això ja té a veure amb el segon article.

 

 

Notes

1: Dunyó, Jacint, Joan Ventosa i Roig 1883-1961, pàg. 277, Barcelona, Fundació Roca i Galès, 1983.

2: Termes, Josep, (Nou) resum d’història del catalanisme, Barcelona, Editorial Base, 2009.

3: Cucurull, Fèlix, El fet nacional a través de la història, Editorial La Magrana, pàg. 39, Barcelona.

4: “El eco de las clases productoras”, La mañana, 28 de novembre de 1879, Citat a Plana i Gabernet, Gabriel, Josep Roca i Galés, pàg. 24, Fundació Roca Galès, 2007.

5: Carta a Víctor Balaguer, 18 d’abril de 1882. Citat a Plana i Gabernet, Gabriel, El cooperativisme o l’economia de la fraternitat. Barcelona, Fundació Roca i Galès, 1998.

6: Ferrer i Gironès Francesc, Joan Tutau i Vergés, Barcelona, pàg. 80, Fundació Roca Galès, 2006.

7: Ferrer i Gironès Francesc, Joan Tutau i Vergés, Barcelona, pàg. 80, Fundació Roca Galès, 2006.

8: Ferré Trill, Xavier, Joan Poblet i Teixidó, Barcelona, Fundació Roca Galès, 2017.

9: Ferré Trill, Xavier, Joan Poblet i Teixidó, Barcelona, Fundació Roca Galès, 2017.

10: Dunyó i Clara, Jacint, Joan Ventosa i Roig 1883-1961. La humanitat d’un català exemplar, Lleida, Fundació Roca Galès, 1983.

11: Gavaldà, Antoni, Josep M. Rendé i Ventosa, Barcelona, Fundació Roca Galès, 2005.

12: Ventosa i Roig, Joan, El moviment cooperatiu a Catalunya, 1957. Dins de Dunyó i Clara, Jacint, Antologia cooperativista de Joan Ventosa i Roig, Barcelona, Fundació Roca Galès, 1980.

 

Say something

Your email address will not be published. Required fields are marked with a grey bar.

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>