No hi ha sobirania política sense sobirania econòmica

 

boicot productos catalanes

 

És molt difícil guanyar la sobirania política sense disposar prèviament d’un grau significatiu de sobirania econòmica. Qui controla les finances, l’energia, les telecomunicacions i l’alimentació, qui té el poder de donar i de treure la feina a milers i milers de persones és qui, de fet, governa un país, o almenys qui posseeix el dret de veto en les decisions que prenen els seus polítics. Aquesta és una de les raons per les quals costa tant que triomfi un procés d’alliberament nacional i/o social, i més avui dia, en què uns centenars de grans conglomerats industrials i financers multinacionals controlen l’economia del planeta.

Els anomenats eufemísticament els “mercats” intenten frenar qualsevol canvi  que interpretin contrari als seus interessos, de manera que tot procés de transformació social ha de preveure com s’enfrontarà a la fuga d’empreses i de capitals, a la caiguda de la borsa i, modernament, a l’augment de la prima de risc. Va succeir en tots els processos revolucionaris del segle passat, fins i tot davant de governs reformistes com el primer govern dels socialistes francesos, el 1981 amb François Miterrand, quan va anunciar algunes nacionalitzacions, o com el de Syriza a Grècia el 2015, quan es negava a sotmetre’s als homes de negre de la Troika. I va succeir també en els processos independentistes del Quebec i d’Escòcia. En el país nord-americà, abans que se celebrés el referèndum d’independència de 1980, que els independentistes van perdre, unes set-centes empreses van fugir de la francòfona Mont-real, moltes arrossegant els seus treballadors, cap a l’anglòfona Toronto; l’emigració humana va ser tan grossa que aquesta ciutat es va convertir en la més poblada del Canadà. Aquella fuita no s’ha aturat encara avui. En el cas d’Escòcia, moltes societats van anunciar també que marxarien si la independència guanyava el referèndum, el 2014. Per tant, no anàvem a ser menys nosaltres, a Catalunya, al contrari, i així ha estat. El procés ja va començar a l’entorn de la consulta del 9 de novembre de 2014, però s’ha aguditzat en aquests mesos. Entre l’1 d’octubre i el 14 de novembre passats van reubicar la seu social o fiscal fora de Catalunya 2.471 companyies.

La raó que s’acostuma a donar per explicar aquestes fugues és que al “diner”, un altre eufemisme, l’espanta la inseguretat jurídica. Afegeixo jo que, a més, aquest “diner” ho té fàcil per marxar perquè, en el capitalisme neoliberal, l’estat protegeix la lliure circulació de capitals (mentre persegueix la lliure circulació de persones) o fins i tot promou la fugida sense complexos, com ha fet el govern espanyol facilitant legalment, i fins i tot sembla que pressionant monàrquicament, la fuita d’empreses de Catalunya, Ara bé, hi ha una segona raó, almenys en el nostre cas, i és l’hostilitat de la majoria de l’elit empresarial catalana envers una eventual independència de Catalunya. Per espanyolisme ideològic de vegades o per interessos en moltes altres, ja que veuen perillar la seva forma de fer negocis a l’empara del BOE i de la llotja del Real Madrid.

Encara que Oriol Junqueras va minimitzar la fuga, una altra mostra de la ingenuïtat de què el govern de la Generalitat ha fet gala en aquests darrers mesos (“el govern espanyol no s’atrevirà a utilitzar la violència”, “això no ho pot dictar un jutge perquè seria il·legal”, “Europa ens protegirà”…), ha tingut, si més no, un important efecte psicològic sobre una part de la societat catalana, radicalitzant els contraris a la independència, decantant els indecisos cap al manteniment de l’estatu quo i fent dubtar un sector dels partidaris. És el pànic al “corralito”, el llenguatge de la por, tan útil per controlar la voluntat de les víctimes. Es va utilitzar perquè la població aprovés la Constitució espanyola del 78 (“si no s’aprova, tornarem al franquisme”, “compte, que hi ha soroll de sabres a les casernes”…), es va utilitzar per forçar el sí al referèndum de l’OTAN el 1986, es va utilitzar per justificar totes les reformes laborals, i és una arma letal que s’ha tornat a emprar ara. Josep Borrell la va fer servir des de la tribuna de la manifestació de Societat Civil Catalana el 29 d’octubre quan va dir: “Si hi hagués independència, molts de vostès anirien al carrer”. És el xantatge del diner.

En un futur, si realment es vol que Catalunya sigui una República independent, caldrà haver construït una base econòmica mínimament sobirana que la immunitzi davant el xantatge i la faci viable. Només serà possible sortejar les enormes dificultats de construir-la ajuntant els esforços de diferents actors, els de la petita, mitjana i alguna gran empresa amb voluntat d’arrelament al territori, els esforços dels poders públics municipals i de la Generalitat per crear empreses públiques en els sectors estratègics, i els dels agents de l’economia social i solidària.

Ja ara, l’economia social i solidària disposa de bens i serveis alternatius als d’algunes companyies que han marxat. Alternatius en el sentit fort del terme: són més que substitutoris, perquè estan produïts amb qualitat i responsabilitat social. No necessitem Codorniu, tenim el xampany de cooperatives com l’Olivera, Covides, l’Agrícola de Barberà o la Vinícola de Sarraí. No necessitem MRW, tenim Trèvol. No necessitem Catalana Occidente, Allianz Seguros, Zurich o Axa; tenim Atlantis, Previsora General, Mútuacat, Seryes o Arç, totes amb el segell Ethsi d’assegurança ètica i solidària. No necessitem San Miguel, tenim un munt de cerveses artesanes. No necessitem CaixaBank ni Banc Sabadell; tenim Fiare, Triodos, Coop57, Oikocredit i Caixa d’Enginyers.

El principal objectiu, però, ja no és fer boicot a les companyies trànsfugues, com està fent una part de la societat espanyola cap a companyies catalanes. Es fa boicot per pressionar una empresa a rectificar el seu comportament, però la majoria no tornaran a instal·lar aquí la seu, i moltes, fins i tot, millor que no ho facin, perquè depreden i exploten més que aporten. Aleshores del que es tracta és de reemplaçar-les, d’aconseguir que les administracions públiques i les empreses socialment responsables, començant per les d’economia social i solidària, es quedin el seu mercat, amb el suport de la ciutadania. Si ho fem, estarem creant les bases per desplegar la república mentre n’anem assaborint alguns bocins.

 

 

 

 

 

Say something

Your email address will not be published. Required fields are marked with a grey bar.

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>